La 5a sessió dels ‘Dijous del MEM’ va cloure el Cicle de Xerrades del 2017 amb la participació de professorat i persones amb experiència. Ricard Aymerich, membre del Moviment Educatiu del Maresme i Sílvia Gras, qui va ser directora de l’Institut-Escola la Tordera, van compartir què implica apostar per aquest model d’escola híbrida i quines perspectives de futur hi ha.

“A Mataró des de fa uns quants anys s’està especulant amb la possibilitat de crear instituts-escola”. Amb aquesta frase es va inaugurar la cinquena i última sessió dels ‘Dijous del MEM’, celebrada al Casal de Barri Les Esmandies de Mataró a càrrec del mestre, psicòleg i membre del Moviment Educatiu del Maresme (MEM) i de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) Ricard Aymerich, i de l’antiga directora de l’Institut-Escola La Tordera, Sílvia Gras. Familiars i professorat van assistir a un acte on es van debatre els pros i contres d’aquest nou model de gestió dels centres educatius i les perspectives de futur que hi ha actualment.

Els instituts-escola són centres d’ensenyament on es realitzen estudis infantils, de primària i de secundària. A diferència dels models per separat d’escoles i instituts, els institut-escola aposten per la convivència entre les tres línies educatives en un mateix centre, una possibilitat poc aprofitada avui dia. “Parlem d’un tipus de centre que no viu aïllat, sinó que està cohesionat amb famílies, alumnes, personal divers, etc.”, va afirmar Aymerich. El mestre i psicòleg va remarcar diferents característiques d’aquests centres i va fer un repàs històric de l’educació a Catalunya, començant per l’EGB, la Llei General d’Educació (1970), la Llei d’Educació de Catalunya -LEC- (2009) i mencionant el conegut “tronc comú”, una vertebració de continguts pera tothom fins als 16 anys.

Aymerich va remarcar la importància de la “zona educativa” per construir instituts-escola, és a dir, de plantejaments que atenen les necessitats socioeducatives de l’alumnat com l’educació no formal i l’oferta cultural i esportiva. “Té sentit quan parlem de projectes educatius territorials”, va insistir, assenyalant la necessitat de tenir projectes planificats i coordinats a nivell de barri i ciutat. Els instituts-escola proposen, des de la LEC, la creació d’un únic centre amb un acompanyament a l’alumnat entre els 3 i els 16 anys. “Estem parlant de cultures pedagògiques que no sempre casen del tot i per això necessitem una adequada gestió de l’heterogeneïtat”, va apuntar Aymerich.

Pel que fa al professorat, es va emfatitzar la importància de la diversitat de perfils i la coordinació entre línies educatives. Els instituts-escola, a més, han de garantir uns espais adequats ja que “tot i que no són suficients, són necessaris per plasmar la idea d’educació que es vol impulsar”. Tot i això, es van assenyalar diferents problemes que presenta aquest nou model de gestió com, per exemple, que hi hagi alumnes de diferents edats i per tant sigui un entorn més complex de gestionar o l’actual desconeixement que existeix al voltant dels instituts-escola.

Des de la seva experiència, Sílvia Gras va explicar que una de les causes que van fer néixer l’Institut-Escola La Tordera era “el volum d’alumnat que havia de passar a secundària”, que va impulsar aquest nou centre amb el suport del Departament d’Ensenyament. Una de les primeres accions que es van fer va ser promoure un llenguatge comú. Es deixaven referències com “mestres” o “professors”, i totes les persones de l’equip passaven a ser “docents”. Una de les parts positives que va descriure Gras arran de la seva experiència va ser “el fet que tots els alumnes d’infantil i primària poguessin gaudir d’espais específics de la secundària com els laboratoris”.

La implementació d’aquest institut-escola es va fer amb l’ajuda de les famílies, que en tot moment van recolzar les decisions del claustre de professors i professores. Gras no va amagar les dificultats pel que fa a la gestió dels espais o les desavinences administratives, però en tot moment va remarcar que el més gratificant va ser l’intercanvi per etapes. “És meravellós que professors de secundària puguin fer una xerrada a primària”, va dir.

A més, a l’equip directiu de l’Institut Escola La Tordera es va insistir en el fet d’avaluar a l’alumnat no només amb un número, sinó també amb una explicació de perquè s’havia posat aquella nota. “Per crear institut-escola el que és necessita és, sobretot, il·lusió”, va concloure Gras.

La cinquena sessió dels ‘Dijous del MEM’, que es va celebrar el passat dijous 30 de novembre amb hora d’inici a les 18:30h, va ser la cirereta del pastís del cicle de xerrades. L’acte va comptar amb la presència del Regidor d’Educació, Espais Públics, Equipaments i Sostenibilitat de Mataró Miquel Ángel Vadell i de la directora dels Serveis Territorials d’Ensenyament Carmina Pinya. Durant l’onzè mes de l’any la comunitat educativa s’ha mobilitzat per tractar temes tan diversos com la inclusió a les escoles, l’assetjament escolar, l’educació a temps complet o l’ús de les xarxes socials entre el jovent. Les xerrades dels dijous han sigut una oportunitat que des del punt de vista pedagògic han servit per tractar temes que estan en el present, però que sobretot, poden ser el futur de l’educació als municipis de Catalunya.

Rubén Escobar Capilla – @rubenescobar01

Com ens relacionem? Alumnat de 4t d’ESO i Batxillerat de diferents instituts de Mataró van protagonitzar una taula rodona al voltant de l’ús de les xarxes socials i de com es comunica el jovent avui dia. El col·loqui es va celebrar amb motiu del Dia Internacional contra la Violència vers les Dones, que va tenir lloc el passat 25 de novembre.

La quarta sessió dels ‘Dijous del MEM’ no va tenir cap ponent principal, sinó que van ser alumnes de diferents instituts de Mataró qui amb les seves intervencions van abordar el tema de com es relaciona el jovent avui dia. Alumnat de 4t d’ ESO i Batxillerat van tenir un interessant debat sobre les xarxes socials, l’ús del Whatsapp o la influència d’Instagram en el seu dia a dia. El col·loqui es va celebrar en el marc del Dia Internacional Contra la Violència, que es commemora cada any el dia 25 de novembre.

L’objectiu de la xerrada era crear un espai íntim i de debat perquè el jovent expliqués des de la seva experiència quines característiques té la comunicació al segle XXI. “Avui dia hi ha més malentesos a través de les plataformes digitals, perquè no veus els gestos de l’altra persona, a diferència de la comunicació cara a cara”, va dir una de les alumnes participants. Durant la introducció al debat es van tractar diversos aspectes de la comunicació, com el silenci, el tacte, el clima i l’actitud a l’hora de comunicar o la comunicació no verbal.

L’alumnat convidat, amb grandiloqüència i arguments contrastats, va opinar sobre el fet de posar límits a una relació o el moment d’assimilar quan una relació s’acaba. “Si a una persona ja no li toca estar a la meva vida, li desitjaré el millor, sense pensar-hi cada dia”, es va dir. “Per sort, gràcies a la tecnologia ara ens podem mantenir en contacte”, va afegir una de les alumnes.

Un dels punts de la taula rodona més comentats va ser el moment en el qual es va dialogar sobre com es manifesten els prejudicis amb l’ús de les xarxes socials. “Amb Instagram, la vida social te la prens amb més importància, vols donar una bona imatge”. Veus testimonials dels nois i noies participants van afirmar que quan alguna persona els jutja, s’ho poden prendre molt personalment. “Tenim por al rebuig social, a trobar-nos sols, i per això tenim aquests prejudicis”, va dir un dels alumnes, amb un to d’anàlisi i crítica.

De fet, quan el moderador va preguntar sobre si Facebook era la xarxa social que més feien servir, un perllongat ‘no’ de negació es va estendre per la sala. Instagram s’ha instal·lat com la xarxa social de referència entre el jovent, a més d’altres eines com Whatsapp. “Hi ha gent que pensa que si penges una fotografia has de batre el rècord de likes. Jo la penjo perquè m’agrada i és una manera d’expressar-me artísticament”, va compartir una de les alumnes.

El punt àlgid de la xerrada va arribar quan es van tractar diferents casos reals de situacions dures viscudes a les xarxes. Un pare que també participava en el debat va afirmar que “avui dia hi ha una necessitat imperiosa d’estar constantment connectat amb el món”. El mateix alumnat va reconèixer que de vegades el telèfon mòbil pot ser un problema, ja que es pot convertir en una obsessió, però també van apuntar cap als diferents avantatges que presenta.

Les crítiques a l’ús de les xarxes es van centrar en l’afany de reconeixement social que hi ha, el control a través de les pantalles o l’anomenat postureig. “Si estic en un bar amb un amic, potser li faig una foto al cafè que m’estic prenent, i me n’oblido del meu amic”, van dir. En aquesta línia, una alumna va afegir que de vegades les seves amigues van a un lloc concret per fer-se una fotografia, però no observen el paisatge, o el lloc: només els interessa fer-se la fotografia i compartir-la.

Gairebé cap al final de la xerrada, un alumne va compartir que va fer el Camí de Santiago sense mòbil, i va ser tota una experiència. “El fet de no portar mòbil em va enriquir molt perquè l’únic contacte que tenia era la gent d’allà”. Per contra, un dels aspectes positius que es van posar en relleu és el fet que les xarxes socials són una eina de suport per a les persones més tímides.

Pel que fa al control a través del mòbil, es va debatre sobre els efectes que pot tenir en una relació de parella i també en les relacions d’amistat. A més, es va criticar que s’etiqueti a la gent només per la imatge que donen en aquestes plataformes. “Algú que surt jugant en un videojoc a una foto no el converteix automàticament en un friki”, van dir.
Amb tot, es va arribar a conclusions com que una persona amb 1.000 seguidors potser no té cap amic o amiga de veritat, de la mateixa manera que una que en tingui 100, potser té en comparació un número més gran d’amistats reals. Amb el mòbil sobre la taula o sense, la xerrada al Casal de Barri les Esmandies de Mataró va ser una porta oberta per parlar sobre la manera com el jovent es relaciona i, sobretot, per compartir un espai de debat, reflexió i crítica. El dijous dia 30 de novembre serà la darrera trobada del cicle de xerrades, amb un debat obert sobre el conjunt de la comunitat educativa, que posarà la cirereta del pastís a cinc intenses setmanes farcides d’interessants debats.

Rubén Escobar Capilla

L’impulsor del programa, Jaume Aguilar, dóna les claus per entendre què vol dir educar-se a jornada sencera i com els centres poden posar en pràctica aquesta nova manera d’organitzar el temps educatiu.“L’educació que tenim avui dia està molt centrada en l’escola”. Amb aquesta premissa, Jaume Aguilar

va obrir la tercera sessió dels ‘Dijous del MEM’ al Casal de Barri Les Esmandies de Mataró. Ple de gom a gom, les persones assistents van poder debatre sobre què vol dir educar-se a jornada sencera i reflexionar sobre el model horari actual, tot proposant alternatives que ajudin a organitzar d’una millor manera el temps educatiu i aportin a l’alumnat estímuls i aprenentatges més enllà dels centres escolars. Aguilar, que va ser president de la Federació de

Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, va introduir els elements per, segons va afirmar, “passar d’un sistema escolar a un sistema educatiu”.

D’una banda, Aguilar va criticar fermament el model educatiu escolar actual, que segons la seva opinió, penalitza a les famílies amb rendes més baixes. “Tal i com està plantejada l’educació avui dia, qui no té recursos, no se’n surt”, va etzibar. Per contrarestar les mancances del sistema educatiu, l’impulsor del Programa Temps i Qualitat de Vida, va dir que cal contemplar agents externs a les escoles, com les biblioteques, els museus o les entitats de lleure. “L’educació no es fa només a les escoles”, assegurà.

D’altra banda, va qüestionar que les escoles estiguin tancades els camps de setmana i que es desaprofitin els recursos públics disponibles. Aguilar va posar l’exemple de l’Ajuntament de Barcelona, que ja està experimentant l’obertura dels centres les vint-i-quatre hores amb Nou Barris i Sant Adrià. Segons el ponent, l’educació a temps complet combina aprenentatges formals i no formals i, a més del professorat, comporta la implicació de tot l’entorn socioeducatiu i de l’oferta educativa externa a l’escola. “A Mataró, per exemple, tenim una oferta cultural molt àmplia, tothom que vulgui trobar cursos o exposicions podrà fer-ho” va afirmar.

L’educació a temps complet, en aquest sentit, posa a l’infant al centre i garanteix més oportunitats educatives en condicions d’equitat. “Equitat és que tothom pugui permetre’s una educació independentment dels seus recursos econòmics”, va indicar Aguilar. En aquesta línia, els objectius de l’educació a temps complet van des d’ampliar i millorar els temps lectius, passant per la integració i l’enriquiment del temps no lectiu fins a la necessitat d’innovar o connectar amb l’entorn.

Així doncs, Aguilar va proposar que les escoles i instituts estiguin oberts fins les 19h. “La pretensió no és que tothom s’hi quedi, sinó que els estudiants puguin sortir i fer les seves activitats fora, i si ho necessiten, puguin tornar”, va puntualitzar. A més, va qüestionar el fet de posar deures a classe, ja que segons va indicar “és un element segregador”. “El 20% de l’alumnat de secundària no pot fer servir l’ordinador a casa”, va mantenir.

Durant la xerrada va posar d’exemple el model educatiu de Finlàndia, en el qual s’han eliminat les assignatures. No obstant això, va deixar clar que “la clau no és copiar models d’altres països, sinó mirar que podem introduir per millorar, a la nostra manera”. A més de l’exemple de l’Ajuntament de Barcelona i de la Fundació Bofill, entitat que col·labora amb el consistori municipal en la implementació del Programa Temps i Qualitat de Vida, va indicar que actualment ja hi ha 10 municipis on s’està implantant l’educació a temps complet.

Malgrat això, no tot són flors i violes. Aguilar va assegurar que per implementar aquest nou model educatiu calen recursos, i per tant, es necessiten cobrir despeses importants. “Portem ja tres anys en els quals fer polítiques educatives costa molt. Per la situació que vivim, costa molt que el Departament ens obri la porta. No sabem qui mana”, va dir. En tot cas, una de les debilitats del programa, segons Aguilar, és el mateix professorat, que s’ha mostrat reticent perquè “creuen que amb aquesta proposta perden poder”. “El sistema educatiu a temps complet es basa en experiències de països com Alemanya o Suïssa, i el que no se n’adonen és que són els alumnes qui guanyen en l’aprenentatge que s’enduen”, va concloure.

La conferència va finalitzar amb les preguntes de l’alumnat assistent. El dijous 16 de novembre, doncs, va servir per reflexionar col·lectivament sobre l’educació a temps complet i per posar en dubte el model educatiu actual, segons Aguilar, dissenyat per la realitat del segle XIX, però gens adaptat a les necessitats educatives del segle XXI.

Rubén Escobar Capilla